Bohemia Bis

 

cap.4 de Es cerca un geni

-Hola Giro. T’ he fet esperar molt?

-No. M’ ha passat el temps volant. De fet no espero mai, només m’ estic a vegades a les sales d’ espera. A tot els llocs on m’ aturo  hi estic prenent-m’ho com un destí.

-Això sona a profund. Deus seu interessant si tens tanta franquesa com per dir això d’ entrada a una noia que acabes de conèixer. Una altra es podria sentir empipada pensant que no l’ esperaves a ella.

-Potser aquesta és la clau de tot, pensar que la gent s’ espera quan només va a la seva.

-Diuen que tot gira en torn a l’ esperança. Tota espera amaga una esperança inconscient.

-L’ esperança és un mite de l’ antiguitat que no s’ escau a un món tan estricte com l’ actual.

-La veritat és que estic d’ acord però sempre que em desmarco de l’ esperança els meus amics em diuen que sóc una pessimista, el que volen es la companyia d’ algú que nomes rigui gracietes tontes i no pensi en res.

-I com ho resolts?

-Fent el paperet que esperen. I tu?

-Si a mi em passa el mateix, però desprès de cansar-me de fer el paperet vaig començar a defugir trobades per sortir amb gent  que constituïen un veritable desencontre.

-I ara que fas? No t’ avorreixes?

-Llegeixo. Tots els amics que necessito estan a dojo repartits per les pagines dels llibres. El que no em dona un esser humà, m’ ho dona un personatge de ficció.

-Òndia, jo podia haver dit aquest mateixa frase. ¡Si sapiguessis la de vegades que m’ he refugiat en lectures durant caps de setmana sencers! A vegades per no sortir de casa i dedicar-me a aquesta passió deia que em trobava malalta i em quedava en el dormitori, en el llit llegint.

-¡Mentir per dedicar-se a la lectura! ¡Es increïble el que tenim que fer els lectors per sobreviure!.

-canviant de tema: què tal t’ ha anat a dins la carpa?

-Una peça paleontològica el tal Perthus!

-Sí, té el seu mèrit  per documentar la història.

-Em penso que la gent del govern està realment assustada. És la primera vegada  que veig a funcionaris tan pencaries com aquests.

-Es veritat, van per feina. Els meus pares sempre m’ havien insistit en preparar unes oposicions a l’ estat  i tenir un treball assegurat de per vida, però jo sempre em resistia a consumir la meva existència rere un mostrador.

-En què treballes?

-En res, absolutament res. Sóc una paràsita! I tu?

-He sobreviscut amb petites feines: he fet d’ entrevistador, de venedor, de pagès, de pescador, de xofer, de pallasso amb titelles, però bàsicament faig de somiatruites.

-Amb aquest curriculum no et donaran cap feina d’ executiu!

-Ni la busco. El que m’agrada d’haver acudit a la crida d’ ingenis d’ aquí  es que no et pregunten quina experiència tens o quins títols ostentes, sinó quina idea tens. Preguntar a algú el que pensa es tant com preguntar-li qui es, en cavi preguntar-li el que ha fet, de què ha treballat o què ha estudiat es preguntar-li que té.

-M’ agrada com parles Giro, m’ identifico molt amb el que dius.

-No corris, potser sóc un home llop que m’ alimento de nenes dolces les nits de lluna plena.

-Ui, quina por! Però mes aviat això amb sona a que vols flirtejar amb mi.

 

La Beth i el Giro van sortir de la carpa y van passar a formar part del carrer de cada dia on la get feia el mateix de sempre, anar amb presses d’ una banda a un altra, entrebancant-se, tocar el clàxon com uns posseïts, i sense mirar-se als ulls. Va aturar-se al Kasparo perque en Giro a fer una birra.

-Amb el que es paga ara per una birra no fa tants anys que es pagava un àpat de restaurant. –va protestar el noi-

-tot puja, i com que tot puja, la get es deixa de preguntar perquè puja alhora que també puja els seus preus per no ser menys.

-Jo els he proposat viure en un món sense diners per solucionar el problema actual abans que faci un pet i la get passi a la fase de l’ antropofàgia contaminant (aquells dies el llibre que més es llegia més era el d’ un barceloní desconegut que dibuixava un panorama dantesc en que la gent es matava sense animadversió personal per tenir carn enllestida en els seus congeladors. L’ única empresa que va aguantar la crisi era la que fabricava congeladors de gran capacitat. Hi havia qui tenia dos o tres cadàvers trossejats esperant. Les peces de vedella es confonien amb les de pollastre, els lluços i la carn humana, els gats, gossos i colom, fins i tot les gavines havien desaparegut del panorama visual).

-I t’ ho ha acceptat? Això sona a massa àcrata.

-De moment he quedat proposat per anar demà al despatx de presel.lecció política

-igual que jo. Però com ho etens això de viure sense diners.

-Molt senzill. Es una vella idea. No es meva, només l’ he desenterrada per aplicar-la a la situació actual. Es tractar de substituir el diner estandarditzat, el paper-moneda emès pel banc nacional de cada país pel document nominal que acrediti el valor d’ un treball o d’ un producte construït. De tal manera que cada paper representi realment una feia feta o be omes serveixi per adquirir una determinada cosa.

-Em sembla que estic perduda. Qui emet aquets documents de valor?

- Cada persona que tingui que pagar per aquell treball. Es com un pagaré personal que serveixi com contravalor per canviar-lo per l’abast de les coses a les que pugui accedir. Cada demarcació, o ciutat es podria instaurar oficines d’autentificació d’ aquests documents.

-Has pensats amb els falsificadors?

-sí, es clar, tenen el mateix perill que els diners actuals. La falsificació es un delicte perseguit a totes bades i un percentatge de diners circulants es fals. La curiositat del diner fals que es dona per bo es que continuar complit la seva funció, i això s’ entén perque la totalitat del diner també compleix un simulacre de falsedat et tat que si hipotèticament es reunís tot en un mateix indret no es podria comprar amb ell tot el que existeix. El poder adquisitiu del diner es oscil·lant, cosa que ja sabem, i falsari ja que no pot comprar tot el que vol, tant perque no hi hagi existències al mercat com perque d’ existir-hi ocasionaria un desgavell en el sistema de distribució de les coses. Es això el que fa del diner en ell mateix un estri pervers que només necessita a un usuari degradat perque tot vagi malament, n ‘hi ha prou en que un malparit compri totes les existències del mercat d’ un producte bàsic com perque foti a la resta de la gent i es tingui que avenir als preus inflats que aquell vulgui imposar.

-Estic més perduda que abans però sembla que tu ho tens mes clar. Explica’ m un exemple pràctic.

-Imagina’t aquí  amb aquestes consumicions, a l’ hora de pagar-les no ho faríem amb euros sinó amb un pagaré obtingut en quelcom vinculat al procés d’ elaboració de cerveses o de la industria de l’esbarjo, ja que una cervesa estaria tipificada no com producte essencial sinó lúdic-optatiu. Tinc tot un organigrama per explicar tot això –va dir  assenyalant el seu cartipàs, bastant mes gruixut que el de la Beth-

-Que t’ han dit en el procés de sel.lecció abans? T’ ha tocat passat per la taula de la Gertrudis?

-S’han quedat amb la cara de pasta de moniato. Sí, la Gertrudis m’ ha dit que li queia simpàtic i que m’ enviava a filosofia perque el meu tema era subtil i ella no hi arribava.

-A mi, m’ ha dit quelcom semblant.

-Per cert, li has notat quelcom estrany a aquesta senyora? Es que a mi m’ ha semblat que té quelcom de robòtica.

-No, res, m’ ha semblat simpàtica.

-T’ imagines que això de la cerca de genis fos un programa del poder per ensarronar-nos a tots excitant la il·lusió pública per contenir  la mala llet.

-Tu tens molta imaginació! Vols dir que l’ estat és tan pervers?

-I vols dir que l’ estat no té ja les solucions però o s’ atreveix a practicar-les i el que vol fer es generar u moviment popular per fer veure que surten del mateix moviment?

-És un punt de vista a considerar però així tal com ho dius em sembla molt complicat. A la carpa només he vist gent fent la seva feina. Tu ves a dir que l’ estat està preparant una meca de revolució d’ estranquis.

-sí, una cosa semblant. –va dir el Giro una mica afectat pel to un xic depreciatiu de la Beth-

-Em penso que aquí ningú vol revolucions sinó viure bé i estar tranquil. El que passa és que la maquinària de l’ estat funciona de tal manera que se’ns escapa a la gent de fora. Massa burocràcia i paperassa!

-El món dels funcionaris de despatx, els administratius és dur. Són els veritables herois del complexe món modern, els polítics no els hi arriben a la sola de les sabates.  Aquells són els veritables organitzadors del cada dia. Alhora estan  bastant desacreditats. No  he ambicionat mai fer aquesta professió.

-No es per menys! abusen del seu poder i et fan anar amunt i avall. S’ ho mereixen! Què em dius del primer atur de protesta dels jutges al país?

-Uns carallots!Sí! El menys que podrien fer es o haver donat hores pel dia que anaven a parar. Si quan treballen ho fa malament amb tants embolics i esperes per no esmentar l’ incompliment dels horaris, què dir de quan no ho fan?

-Els estats son tan complexes que son grans aparells de control. Fa servir tants impresos i procediments per tot, que a una li agradaria estar en el paleolítics inferior menjant petxines al costat d’ una platja i passar de tot!

-No cal anar tat lluny, a la prehistòria encara hi som.

-sí, però aquesta prehistòria en la que estem es més complicada que aquella. Sospito que la gent d’ abans amb menys coses era mes feliç que la d’ ara.

-És veritat, el que ha ensorrat la població mundial es la complexitat. ¡Massa de tot! Tothom vol tenir-ho i fer-ho tot!. Mentre estar a un lloc està patint per l’ altra casa que te i que o fa servir. Paga per tot i per moltes coses que no fa servir (com els cotxes aturats durant setmanes als garatges però pels que o hi ha pòlisses fragmentàries).

-tot plegat es que les lleis o moltes que existeixen no arrangen les situacions. Moltes són un permanent greuge a la població. Al final tothom roba a tothom per recuperar el que li ha pres abans l’ estat.

-No és estrany que estem en crisi, l’ estrany es que no vingués abans.

-Ja estava anunciada, els experts ho deien.

-Ara la gent que ha inflat el país amb blocs de pisos i mes pisos es troba que no els pot vendre. Molts llocs de treballs perduts, sí, però de treballs que ara so superflus. La gent pensa que s’ ha de passar la vida fent sempre la mateixa feina. El món ideal hauria de tenir els treballs rotatoris. Prohibir no esta mes de 5 anys en el mateix sector.

-Això sona a massa utopia. Si aquests s’ ensumen que som idealistes no acceptaran les propostes i no haurem guanyat res.

-Tens raó, s’ han de dir les coses de la manera que les volen escoltar.

-Deixem tot això de banda! Parlem de nosaltres.

 

La Beth es va fixar per primera vegada amb la boca d’ ell, els dents blancs i la possibilitat de passar a una llengua mes llaminera que la del idioma. En Giro també ja portava estona fixant-se en les formes d’ ella però no  volia córrer. Ja en tenia prou amb una bona conversa. Si això portava a altres afers més íntims tant millor, però com havia explicat abans ell no esperava mai res de ningú, això el matèria en la permanent sorpresa de tot i de tothom doncs sempre feia troballes experimentals. Era un noi lliure que li havia tocat viure a una època plena d’ esclavatges mentals. Ser fill de l’ abundància durat tota la seva infantesa no el va preparar per la maduresa, una característica limitant de la seva generació. Fill d’ una família benestant o es va voler ocupar de les negocis del seu pare que ja havia heretat del seu avi, un sector relacionat amb subministres industrials, Tenia ànima de poeta i ja se sap que un poeta no fa res bo fis que ho fa. Ubicat en aquest paper ningú va esperar ja res d’ ell. En conseqüència va correspondre equitativament no esperant res de ningú. Després d’ uns anys que els seus pares es van preocupar per ell arribant a pensar que patia una malaltia mental el van deixar per inútil, Des que va ser declarat a l’ àmbit familiar con un inútil va tenir via lliure per dedicar-se a les seves inutilitats, res de l’ altre món, escriure a Internet el que pensava del món. Mentre la gent es dediqui a escriure no li quedarà ganes d’ agafar artilleries per matar-se. Era de l’ edat de la Beth, any més, any menys, una edat en la que deixa enrere el significant de la jovenalla per passar al de l’ edat adulta. Li havien dit que després de complir els 30, la vida corria ràpida i cada any que passava es buidava més de sentit.

A l’ aixecar-se de la taula es van tocar sense voler, es va mirar com si es descobrissin els ulls en aquell moment i es van donar un peto de llavis, va caminar unes passes i es van donar un petó de llengua. Els dos es van sorprendre, es va mirar un instant i se’  van fer un altre de veritat,una mica mes llarg.

 -Tu creus que això que acabem de fer estava previst quan ens hem trobat a la cua ara fa ja una pila d’ hores? Va preguntar ella.

-suposo que un programa de càlcul de probabilitats d’ un ordinador ho deuria fer. -Var dir ell

-Jo t’ estic preguntant si nosaltres ho havíem previst. Contesta tu primer.

-Sincerament?

-Sincerament.

-M’ has donat molt bona impressió des del primer moment. Ets maca, atractiva, e el pla més físic i mortal, però tens idea, personalitat, mires directament als ulls i dona la sensació de que saps llegir l’ ànima de l’ altre, o et quedes en el color de l’ iris ni en la forma.

-Molt maco, però no m’ has contestat.

-He pensat en que m’ agradaria donar-te un petó mentre estàvem parlant en el bar. I tu?

-Jo des que vaig sortir del despatx d’ en Perthus i et vaig veure tan entregat a la lectura. Vaig sospitar que erets intel·ligent , educat i no esverat com tota aquesta canalla que només pensa amb el que els hi penja en l’ entrecuix.

-això m’ alaga, però no jusgo ningú o no vull convertir les meves converses en judicis de get que s’ esmenta i que no conec.

-Et puc preguntar  un tema  personal? Tens parella? Però espera’t no contestis si m’ has de mentir o m’ has de fotre un rotllo. Mira, ara que me ‘ adono, es una pregunta tonta de la meva bada. Fer-la significa supeditar la conversa posterior al que em contestessis,  Seré jo qui farà una declaració sobre mi mateixa. Vull que sàpigues que no sóc de ningú. Vaig aprendre de joveneneta que cap persona és esclava de cap altre ni pot ser servil i que amb la pantalla de l’ amor molta gent, tant homes masclistes com dones capulles, juguen a empresonar al seu company o companya. Jo soc partidària de l’ amor lliure.

-El famós eslògan hippy. Sona bé, però a que et refereixes?

-que fer l’ amor una vegada amb algú no pressuposa fer-lo sempre, i que fer-lo sempre no vol dir que no pugui acabar. Tampoc significa que jo sigui de ningú. Ho entens?

-Perfectament, però jo o he dit res de fer o no fer l’ amor. A més sempre m’ ha semblat una paraula captiva de tradicions i malentesos en mans de temeràries i confusionistes.

-Vols dir...?

-Què quan es parla d’ amor qui ho parla entén una cosa diferent a qui ho escolta.

La Beth ja no va dir res mes, va sospitar que parlant embolicaria un tema tant delicat com el sentimental. Tot el que va fer va ser agafar-li la ma metre caminaven i ell se lava deixar agafar. Una estona després quan li va demanar que l’ agafés de bracet les seves passes es va tenir que coordinar per anar plegats camí de la nit. Se’ n van  ar al Fresco de Ronda Universitat, era quasi mitjanit. Els dos anaven curts de calés, el Giro va convidar a la Beth i la Beth va convidar al Giro, la qual cosa era diferent a que cadascú es pagués el seu. La Beth va explicar-li  que cobrava una misèria de pensió de l’ estat, una d`aquelles idees genials de la societat del benestar en un temps en que la població industrial podia mantenir sense problema la boques d’ànecs de la població parasitària. Per la seva banda en Giro treia els cèntims de donar classes particulars i de vendre fulletons de poesia pels locals culturals.  Durant l’ àpat van parlar de moltes coses sense parar però sense volguer-se impressionar mútuament. A les postres la Beth tenia la lleugera sensació que no tenia cap amic de la seva colla ni fora d’ ella amb qui hagués parlat tant com amb e Giro, no sols per la quantitat d’hores seguides sinó per la manera franca de fer-ho.

-Si alguna vegada m’ enamoro m’ agradaria fer-ho d’ un noi com tu.

-Això té pinta ja de declaració amorosa.

-No, no ho es, només de simpatia.

-la simpatia es mútua.

-M’agradaria que no poséssim fi aquest moment. Passem la nit junts?

-es massa aviat per fer proposicions íntimes. Es hem conegut avui, bé, tècnicament va ser ahir, ja és la matinada.

-Jo no he fet cap proposta d’ intimitat, només de prolongació del nostre temps junts.

-D’ acord, de fet estava desitjant que ho diguessis, però jo no tinc casa on viure. Els meus pares no suporten que porti amics a casa. De petita si que m’ havien acostumat a anar a casa de les amigues o que elles vinguessin a la meva amb aquells intercanvis que feien els pares progrés. Ara tot el que els hi queda del seu progressisme d’ abans son les fotos amb barba i amb vestits indis i llargues trenes als cabells de la mare.

-Jo visc a una furgoneta-camper, la tinc estacionada a un càmping que me la cuida pagant un lloguer molt baix. I ha llum elèctric podem repassar els nostres apunts per preparar l’ entrevista de demà a la Carpa.

-D’ acord. No tinc cap reserva amb tu. Es la primera vegada que accepto passar la nit amb algú que acabo de conèixer el mateix dia i pel que jo sé passar la nit amb un noi vol dir practicar sexe.

-No, Beth, no. No has de pensar això. Ofereixo el meu espai per compartir-lo. No tinc cap pla de res. T’ ho dic de veritat. Tampoc penso que jo hagi de ser el protagonista de la seducció.

-Em penso Giro, em penso, que no cal que em sedueixis, ja estic seduïda. Si segueixes fent de tu, estaré completament abduïda.

-No estic acostumat a aquests pirops. Més aviat la get em diu que sóc rar i que no es pot esperar gaire de mi. Suposo que la meva falta d’ espera de tot va començar al saber que jo no podia esperar tampoc res de mi si els demés no ho feien. Em vaig quedar pasmat pel seu veredicte.

-Doncs no em sembles tan tirat com perque diguis això.

-No ho estic, només t’ informo d’ un procés mental  que va succeir en el passat i te'l verbalitzo en temps passat. M’ estimo molt i estimo el que faig encara que no sigui gran cosa o sigui res pels demés.

-A mi de moment em recarregues d’ idees i d’ energia. Qui té energia té la principal de les condicions del poder.

 

El noi i la noia va tornar a la nit i van arribar amb un bus nocturn fins destí. Un càmping de Castelldefels que  s’ havia anat a orris però els darrers mesos havia experimentat una revifalla intensa amb residents no turistes fora de temporada. Els desnonats per no poder pagar els pisos de 600, 900 i 1100 euros mensuals fora de factures per subministres havien trobat en el lloguer de bungalows, casetes i caravànings destartalats, la oportunitat supervivencial més barata. Qui teia un vehicle habitatge com en Giro també s’ hi havia instal·lat. De fet per tenir un lloc on dormir no calia gaire mes que un llit sobre rodes, la resta d’ infraestructures i equipaments ho posava el municipi. Al mateix temps que el país s’ ensorrava i gemegava pels alts lloguers les autoritats rebien protestes d’ aquestes altres formes alternatives de vida. Els gitans que vivien d’ aquesta manera  a vora de Lleida donaven motius per l’ alarma social, però la veritat es que això succeïa -tot s’ ha de dir  per molt que no agradi- no per aquesta forma barata de viure sinó per la brutícia que generaven alguns dels seus adeptes.

Aquella nit la Beth i el Giro es van encaramel·lar. Estaven a l’ edat en que el plaer d’ una sola nit pot curar el malestar de tot el mes. Van continuar parlant de tot i d’ ells però sense aprofundir gaire en familiars o en amics. La Beth no va trucar al sessos pares per dir que no anava a dormir a casa (ja estaven acostumats d' altres vegades) i el Giro tampoc va trucar a ningú ni ningú el va trucar a ell. Els dos estaven econòmicament desafavorits però mantenir els mòbils e actiu era essencial.

Es van continuar abraçant i petonejant, desprès de parlar una mica mes de les seves propostes per salvar el país. Va fer l’ amor, és clar, ell precisava que feien tècnicament l’ amor. Cap a les 5 de la matinada, i desprès de substituir els sonors verbals articulats amb aquets altres que son els del plaer estentori el son els va vèncer.