El Blog

Calendario

     July 2005  >>
SMTWTFS
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31       

Categorías

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog

July 2005

Una biblioteca ruidosa. Protesta

Por YASHUAbcn - July 8th, 2005, 11:25, Categoría: General

a dept. Cultural Responsable de Bibliotecas.

Adrano 2005 julio 07

Debo agradecer la oportunidad que este municipio de Adrano me ha concedido por usar su biblioteca comunale. Estoy en ella usando el computer para leer unos textos digitalizados que traigo conmigo y para continuar escribiendo parte de una investigacion que hago en mi ruta por Sicilia. Estoy aqui desde las 15h. (momento de su apertura por la tarde). Casi inmediatamente despues de esta hora se ha formado una tertulia o reunion no labortal de unas 7 personas (todas ellas mujeres) en el rectangulo del mostrador de recepcion.

Tras aguantar por una hora o mas el ruido creciente de la tal reunion amical, co ntodas las caracteristicas de tratarse de algo habitual, les he llamado la atencion dado que resulta incompatible mantener una minima calidad de trabajo intelectual con un ruido verborragico ambiental.

A mi aviso debo decir que ha cesado la reunion no se si por comprension solidaria de las aludidas con mis necesidades de tranquilidad o por mi promesa de pedir el libro de reclamaciones antes de finalizar el horario de apertura.

Este incidente me lleva a la siguiente reflexion.

Como es que no se concede el puesto de trabajo a bibliotecarios/as que realmente sientan su oficio.? Es tan dificil detectar, en los procedimientos de seleccion profesional, a las personas que les guste realmente un espacio como este para el archivo de libros y su acondicionamiento como recursos publicos lectura?

Lamentablemente vengo comprobando en una buena parte de biubliotecas publicas de tamano pequeno o medio en toda Italia, (tampoco es el unico pais donde sucede eso) esta disposicion a convertirlas en lugares de encuentro, amicales o informales. No tengo nada en contra de la comunicacion verbal, por supuesto, pero no hay espacios mas adecuados como las plazas, las calles o los bares, pensados como lugares derelacion, para goces y para hacer amistades?

El fenomeno de llevarse la familia al lugar de trabajo, o las amistades, va en contra de las mismas condiciones del lugar i de la eficiencia laboral.Mucho mas en una biblioteca donde el silencio es una de sus promesas implicitas.

Por cortesia, o complicidad, mucha gente debe callar ante estos abusos de autoridad de los empleados o funcionarios en esa clase de establecimientos. De otro modo no comprendo que se haya convertido en un epifenomeno tan altamente desagradable.

Entiendo que guardar las minimas condiciones de seriedad y silencio son indicadores puntales de respeto y de cultura.

Las bibliotecas y centros culturales, entiendo tambien, no pueden ser lugares de palique con cuestiones que no tengan nada querer con los asuntos propios de ellos, ni refugio de empleados a perpetuidad que carecen de ética profesional y que a la postre, parece ser, ni siquiera les gusta leer.

El uso de las bibliotecas de todos los puntos ira en aumento por visitantes y transeuntes no vinculados a la localidad y que en sus viajes precisaran sus espacios para el uso de computers, la tranquilidad para lecturas y la consulta de textos. Su recurso por parte de extranjeros, como es nuestro caso, posiblemente no perdonara los ruidos ambientales injustificados que solo pueden tener la denominacion de negligencias y de ausencia de criterio de cualificacion y de falta notoria de la figura responsable de supervision.

Le/s agradezco su atencion a este s.o.s

La cosmologia poetica en el tam-tam cridant als combats pendents. Jesus Ricart

Por YASHUAbcn - July 8th, 2005, 11:12, Categoría: General

La cosmologia poetica en el tam-tam cridant als combats pendents.  Jesus Ricart   

Adrano/Sicilia 2005 julio 07

L’ Estel i les Onades d’ en Ferran Margarit és un llibre no habitual en el camp de les edicions poètiques. No es limita a presentar un recull de textes rimats deixant pel lector l’ aventura d’ entendre’ ls o de capficar-s’ hi sinò que a més de fer-ne entrega els acompanya amb comentaris dins un emmarcament de caire filosòfic. Ningu es pot donar per enganyat perque en fa una introduccio al respecte intitulant el llibre com d un combinat de filosofia i poètica. Posats a comptar hi ha mes texte en prossa que en vers i els dos segueixen registres diferents i paralels que perfectament es podrien endreçar, primer l un i fdespràes l’ altre o l ‘ inrevés. El fet de fer-ho combinatòriament fa o farà que la lectura s’ assossegui en la porciò filosòfica, plena de suggfestions, i s’ encoratji en la poètica, plena d’ empenta militant i emocional.

d’ en Ferran Margarit és un llibre no habitual en el camp de les edicions poètiques. No es limita a presentar un recull de textes rimats deixant pel lector l’ aventura d’ entendre’ ls o de capficar-s’ hi sinò que a més de fer-ne entrega els acompanya amb comentaris dins un emmarcament de caire filosòfic. Ningu es pot donar per enganyat perque en fa una introduccio al respecte intitulant el llibre com d un combinat de filosofia i poètica. Posats a comptar hi ha mes texte en prossa que en vers i els dos segueixen registres diferents i paralels que perfectament es podrien endreçar, primer l un i fdespràes l’ altre o l ‘ inrevés. El fet de fer-ho combinatòriament fa o farà que la lectura s’ assossegui en la porciò filosòfica, plena de suggfestions, i s’ encoratji en la poètica, plena d’ empenta militant i emocional.

Recomano que el texte es segueixi tal com es presentat pero també es pot tornbar a ell tantes vegades com es necessitti acudint a aquells textes versats mées cridaners o interessants.

A No anire l’ autor ensenya la seva tarja de presentacio. En el to més entenedor de la gramàtica de principis aclara que no trairà la veritat ni perdonarà la mentida dins unas eleccio erxistencial-biogràfica de l’ anar a contra-corrent. Quelcom del que puc donar fe d’ en Ferran, home de discurs tan elevat com criptic i company de tertulies literàries i filosòfiques. (al club dels poets vius de l Hotel Rialto, al Liceu Maragall de Filosofia de l ateneu barcelonées, al grup Pluralia de Gran Via i a l ateneu naturista de Sants).

El to apassionat de la lluita brolla sense cap perdo a la diletància o a la ambiguitat a l’ afirmar que encara queda un combat per les mil coses que cal arranjar. Es l’ unic pujolsista que conec i que no s’ està de dir sentències d’una sola peça i que al fer-ho restitueix la filosofia catalana al seu lloc, sota l’ ampar de la idea que la veritat no necessita màrtirs per ser dita.

En Margarit té una idea clau que el caracteritza: no posar el conexiement i els interessos per damunt de l’ ètica, tampoc la conviccio i, d’ aqui, forjar una nova configuracio planetària sense acudir a la violencia que considera obsoleta.

No s’ està de treure-li la gràcia al drama de compartir la historia a un pais amb qui ens ha robat la nostra.

El llibre es un cant al pacifisme amb els trets caracteristics del panfletisme -que va fer escola- de l’ agitacio dels vells temps obligats a viure sota el tirà. "Ens han robat les fites,/han tret els senyals/Que vingui un capità i ens mostri,/el vell camí d´abans/Veniu companys, lluitem,/i tornarem a ésser grans".

La tonalitat de la confirmacio en el combat és una constant en el recorregut de l’autor. Una declaracio de senyes d’ identitat." Mal que ningú no m´entengui,/continuaré cridant." Es un texte que ve a escridassar-nos o a recordar-nos el deure historic i vivencial del que no ens podem separar. I l’ autor fa de mestre de cerimonies que ens ungeix amb les velles capes de militants que les haviem descurat a l’armari dels trastos vells. Ens recorda que "El desànim és el luxe dels covards". I al fer-ho no s’ està d’ emprar una certa flaira apocaliptica.

Com que hi ha més quantitat de texte en la prossa adjunta que en la composicio poetica no hi ha possibilitat de cap dubta. Tan l’ una com l’altra son prou entenidores com per ubicar l’ autor en el temps i en l’ espai i en el seu desideràtum ideològic. Tot això en unes coordenades restrictives. Es clar que vivim la vida contra rellotge.Un gran indicador del temps corre el revés. Son moltes les coses per fer i escadusseres les energies i falibles les aliances. "Que el temps fuig sense espera,/i temo que no serem prou gent",diu conscient com home carregat d’ un paper missionari a una multitut a l’ espera de dirigents i herois, potser.

En Ferran Margarit és el portanveu –o fa de tal- d’ en Francesc Pujols pel que fa a portar a terme un dels desitjos d aquell, la constitucio de la religio cientifica catalana. A l’ hora és un gladiador contra les religions i l’ oprobi que han empastifat les diferents cultures. En els quatre vents contenen lletres precioses del que se sap font i beguda, principi i fi de les seves coses, només li cal pensar-les.

Un autor fresquivol que fa de veu capdaventera de somnis de sempre i que ens prevé dels enemics dels somnis. "No vull més mestre,/que el propi seny." El poema revela a l’autor, se senti o nmo poeta, més que cap altre estri literari."On va aquest foll a la conquesta,/de quelcom inexplicable?/Que ja no és prou taleia,/trobar la pitança diària?/O bé al contrari:/Per què s´enquimera,/si ja té plat a taula?" Ens hauriem de donar –i demanar- els uns als altres els nostres poemes abans de preguntar-nos les nostres opinions per saber del que anem o el que veritablement som.

La prossa esta presentada pagina a pagina entre poema i poema, pero es pot llegir, repeteixo, perfectament d’ una tungada com un texte afagit. De fet el seu pujolsisme li porta el pensament i la seva poesia sobre tot el coratge de viure en uns principis.

El nacionalisme català està present. L’ètica que ha d’estar pel damunt del coneixement a una banda el basa en ell en una altra part del texte. A la Realitat li dona la denominacio deif ica.I al continumm de pensadors li fa una repassada fugaç sense ser la pretensio del texte fer-ne una anàlisi detallada.Per això possa massa a la llogera en un mateix sac a diversos autors, cadascun dels quals mereixen una atencio que no els hi dona."Allà on tot eren intuïcions, avui tenim certeses irrebatibles i comprovables, Giordano Bruno, Descartes, Kant, Hegel, Spinoza, Nietzche són avui, folklore, pura antropologia. Pujols fou el darrer renaixentista i el primer home modern."

Com a gran projecte proposa un consell internacional de savis tot seguint la idea platònica de col.loCar el saber en el lloc del regnat dels afer publics. Projecte massa geganti per entrar-hi amb la cura reflexiva que necessita, o necessitaria, un desig d’ aquesta magnitut. Resulta escaient pensar en que la saviessa pot ser recotora alternativa d un mon en mans de paranoics que l estavellen una i un altra vegada contra els seus dimonis sense preocupar-se dels cossos esberlats dels soldats ignorants i de les gentades desarmades.

Formalment la construccio poètica d’ en Ferran és acurada i senzilla, entenedora i musical, quadra perfectament cada paraula vers a vers, senzilla de memoritzar, adequada per anomenar i matèria auxiliar amb la que farcir titols d ‘idees, principis o referències. Ratlla a ratlla amb la insidia a dossi adient del conspirador posa les condicions apropiades per tenir quelcom méesa experièencia literària amb la seva lectura. Endinsar-s’ hi nomès es pot fer a condicio que es vulgui rumiar i s’ accepti posicionar-s’hi.

Apareixen algunes referències com la de matemàtica analògica, que no queden explicades. Això és un motiu per continuar llegint l’autor a qui l’interessi saber-ne més en els seus altres textes i/o intervencions publiques.

El gran dilema presentat amb rerafons hegelià és el que hi ha entre el saber i el creure. Mentre la gent es mogui per creences, fes, dogmes i posiciones inspiracionistes en lloc de contrastades i enrahonades la humanitat no té cura o continuarà vinculada a un estadi inferior del seu desenvolupament.

Posa en ridicul la història circular d’ humans contra humans i de combatents per fes o creences diverses; fenomen aquest, del que no se n’ escapa cap religio. Aboga per una inteligència superior, per un superhome sense aclarir si és el de caire nietzchià per trascendir la malaltia de la violència o l’estadi inferior infantil de la humanitat.

Aboga per una nova ciència del capteniment humà que ha de tenir caràcter de religio sense entrar en l’antitesi que el religare d’ una pot tenir amb el raciocini o metodologia racionalista de l’altra. En contra doncs de la revelacio i de l’ adoctrinament.Proposa un llenguatge de trobada un punt de fussiào de gents nobles i de bona voluntat per gestar el bressol d’ un temps nou.

Autor sense concessions declara avançar sempre fins entendreu tot. "M´apassionaré en l´acció,/

fins que l´entengui.".Es dels qui no tiren la toalla i del qui es pot predir que seguirà mutnat en el seu discurs mentre li quedin betecs que moure. Si li tingues que penjar una definicio a en Ferran Margarit diria d’ ell que esu n poeta cosmogònic encara que a estones es desmarca una mica del gremi poetic " Llegiré els poetes,/ fins que els entengui.". El que té prou clar és que la poesia tè un poder de convocatòria i que fa d’ essència i sintesi de sentiments en els que s’ hi poden retratar força persones.La poesia, la seva també, és part integrant de e la immensitat de la realitat en un planeta finit de la que partla tot elaborant un panflet molt digne per la humiltat humana com contrapunt de la superba de la que va, injustificadament, sobrada.

fins que l´entengui.".Es dels qui no tiren la toalla i del qui es pot predir que seguirà mutnat en el seu discurs mentre li quedin betecs que moure. Si li tingues que penjar una definicio a en Ferran Margarit diria d’ ell que esu n poeta cosmogònic encara que a estones es desmarca una mica del gremi poetic " Llegiré els poetes,/ fins que els entengui.". El que té prou clar és que la poesia tè un poder de convocatòria i que fa d’ essència i sintesi de sentiments en els que s’ hi poden retratar força persones.La poesia, la seva també, és part integrant de e la immensitat de la realitat en un planeta finit de la que partla tot elaborant un panflet molt digne per la humiltat humana com contrapunt de la superba de la que va, injustificadament, sobrada.

Una segona part del llibre en una afegidura hi ha textes dedicats a la dona, a la mare i a la companya que tambe son patria, màtria en diria jo, on l’ amor i el goig del cos nutrici de totes les coses on comencen i acaben va barrejat amb el seu crit penitent transversal en tot el llibre"Ara vaig pels camins,/ escampant una pregària".

L’ Estel i les Onades d’ en Ferran Margarit és un llibre no habitual en el camp de les edicions poètiques. No es limita a presentar un recull de textes rimats deixant pel lector l’ aventura d’ entendre’ ls o de capficar-s’ hi sinò que a més de fer-ne entrega els acompanya amb comentaris dins un emmarcament de caire filosòfic. Ningu es pot donar per enganyat perque en fa una introduccio al respecte intitulant el llibre com d un combinat de filosofia i poètica. Posats a comptar hi ha mes texte en prossa que en vers i els dos segueixen registres diferents i paralels que perfectament es podrien endreçar, primer l un i fdespràes l’ altre o l ‘ inrevés. El fet de fer-ho combinatòriament fa o farà que la lectura s’ assossegui en la porciò filosòfica, plena de suggfestions, i s’ encoratji en la poètica, plena d’ empenta militant i emocional.

d’ en Ferran Margarit és un llibre no habitual en el camp de les edicions poètiques. No es limita a presentar un recull de textes rimats deixant pel lector l’ aventura d’ entendre’ ls o de capficar-s’ hi sinò que a més de fer-ne entrega els acompanya amb comentaris dins un emmarcament de caire filosòfic. Ningu es pot donar per enganyat perque en fa una introduccio al respecte intitulant el llibre com d un combinat de filosofia i poètica. Posats a comptar hi ha mes texte en prossa que en vers i els dos segueixen registres diferents i paralels que perfectament es podrien endreçar, primer l un i fdespràes l’ altre o l ‘ inrevés. El fet de fer-ho combinatòriament fa o farà que la lectura s’ assossegui en la porciò filosòfica, plena de suggfestions, i s’ encoratji en la poètica, plena d’ empenta militant i emocional.

Recomano que el texte es segueixi tal com es presentat pero també es pot tornbar a ell tantes vegades com es necessitti acudint a aquells textes versats mées cridaners o interessants.

A No anire l’ autor ensenya la seva tarja de presentacio. En el to més entenedor de la gramàtica de principis aclara que no trairà la veritat ni perdonarà la mentida dins unas eleccio erxistencial-biogràfica de l’ anar a contra-corrent. Quelcom del que puc donar fe d’ en Ferran, home de discurs tan elevat com criptic i company de tertulies literàries i filosòfiques. (al club dels poets vius de l Hotyel Rialto, al Liceu Maragall de Filosofia de l ateneu barcelonées, al grup Pluralia de Gran Via i a l ateneu naturista de Sants).

El to apassionat de la lluita brolla sense cap perdo a la diletància o a la ambiguitat a l’ afirmar que encara queda un combat per les mil coses que cal arranjar. Es l’ unic pujolsista que conec i que no s’ està de dir sentències d’una sola peça i que al fer-ho restitueix la filosofia catalana al seu lloc, sota l’ ampar de la idea que la veritat no necessita màrtirs per ser dita.

En Margarit té una idea clau que el caracteritza: no posar el conexiement i els interessos per damunt de l’ ètica, tampoc la conviccio i, d’ aqui, forjar una nova configuracio planetària sense acudir a la violencia que considera obsoleta.

No s’ està de treure-li la gràcia al drama de compartir la historia a un pais amb qui ens ha robat la nostra.

El llibre es un cant al pacifisme amb els trets caracteristics del panfletisme -que va fer escola- de l’ agitacio dels vells temps obligats a viure sota el tirà. "Ens han robat les fites,/han tret els senyals/Que vingui un capità i ens mostri,/el vell camí d´abans/Veniu companys, lluitem,/i tornarem a ésser grans".

La tonalitat de la confirmacio en el combat és una constant en el recorregut de l’autor. Una declaracio de senyes d’ identitat." Mal que ningú no m´entengui,/continuaré cridant." Es un texte que ve a escridassar-nos o a recordar-nos el deure historic i vivencial del que no ens podem separar. I l’ autor fa de mestre de cerimonies que ens ungeix amb les velles capes de militants que les haviem descurat a l’armari dels trastos vells. Ens recorda que "El desànim és el luxe dels covards". I al fer-ho no s’ està d’ emprar una certa flaira apocaliptica.

Com que hi ha més quantitat de texte en la prossa adjunta que en la composicio poetica no hi ha possibilitat de cap dubta. Tan l’ una com l’altra son prou entenidores com per ubicar l’ autor en el temps i en l’ espai i en el seu desideràtum ideològic. Tot això en unes coordenades restrictives. Es clar que vivim la vida contra rellotge.Un gran indicador del temps corre el revés. Son moltes les coses per fer i escadusseres les energies i falibles les aliances. "Que el temps fuig sense espera,/i temo que no serem prou gent",diu conscient com home carregat d’ un paper missionari a una multitut a l’ espera de dirigents i herois, potser.

En Ferran Margarit és el portanveu –o fa de tal- d’ en Francesc Pujols pel que fa a portar a terme un dels desitjos d aquell, la constitucio de la religio cientifica catalana. A l’ hora és un gladiador contra les religions i l’ oprobi que han empastifat les diferents cultures. En els quatre vents contenen lletres precioses del que se sap font i beguda, principi i fi de les seves coses, només li cal pensar-les.

Un autor fresquivol que fa de veu capdaventera de somnis de sempre i que ens prevé dels enemics dels somnis. "No vull més mestre,/que el propi seny." El poema revela a l’autor, se senti o nmo poeta, més que cap altre estri literari."On va aquest foll a la conquesta,/de quelcom inexplicable?/Que ja no és prou taleia,/trobar la pitança diària?/O bé al contrari:/Per què s´enquimera,/si ja té plat a taula?" Ens hauriem de donar –i demanar- els uns als altres els nostres poemes abans de preguntar-nos les nostres opinions per saber del que anem o el que veritablement som.

La prossa esta presentada pagina a pagina entre poema i poema, pero es pot llegir, repeteixo, perfectament d’ una tungada com un texte afagit. De fet el seu pujolsisme li porta el pensament i la seva poesia sobre tot el coratge de viure en uns principis.

El nacionalisme català està present. L’ètica que ha d’estar pel damunt del coneixement a una banda el basa en ell en una altra part del texte. A la Realitat li dona la denominacio deif ica.I al continumm de pensadors li fa una repassada fugaç sense ser la pretensio del texte fer-ne una anàlisi detallada.Per això possa massa a la llogera en un mateix sac a diversos autors, cadascun dels quals mereixen una atencio que no els hi dona."Allà on tot eren intuïcions, avui tenim certeses irrebatibles i comprovables, Giordano Bruno, Descartes, Kant, Hegel, Spinoza, Nietzche són avui, folklore, pura antropologia. Pujols fou el darrer renaixentista i el primer home modern."

Com a gran projecte proposa un consell internacional de savis tot seguint la idea platònica de col.loCar el saber en el lloc del regnat dels afer publics. Projecte massa geganti per entrar-hi amb la cura reflexiva que necessita, o necessitaria, un desig d’ aquesta magnitut. Resulta escaient pensar en que la saviessa pot ser recotora alternativa d un mon en mans de paranoics que l estavellen una i un altra vegada contra els seus dimonis sense preocupar-se dels cossos esberlats dels soldats ignorants i de les gentades desarmades.

Formalment la construccio poètica d’ en Ferran és acurada i senzilla, entenedora i musical, quadra perfectament cada paraula vers a vers, senzilla de memoritzar, adequada per anomenar i matèria auxiliar amb la que farcir titols d ‘idees, principis o referències. Ratlla a ratlla amb la insidia a dossi adient del conspirador posa les condicions apropiades per tenir quelcom méesa experièencia literària amb la seva lectura. Endinsar-s’ hi nomès es pot fer a condicio que es vulgui rumiar i s’ accepti posicionar-s’hi.

Apareixen algunes referències com la de matemàtica analògica, que no queden explicades. Això és un motiu per continuar llegint l’autor a qui l’interessi saber-ne més en els seus altres textes i/o intervencions publiques.

El gran dilema presentat amb rerafons hegelià és el que hi ha entre el saber i el creure. Mentre la gent es mogui per creences, fes, dogmes i posiciones inspiracionistes en lloc de contrastades i enrahonades la humanitat no té cura o continuarà vinculada a un estadi inferior del seu desenvolupament.

Posa en ridicul la història circular d’ humans contra humans i de combatents per fes o creences diverses; fenomen aquest, del que no se n’ escapa cap religio. Aboga per una inteligència superior, per un superhome sense aclarir si és el de caire nietzchià per trascendir la malaltia de la violència o l’estadi inferior infantil de la humanitat.

Aboga per una nova ciència del capteniment humà que ha de tenir caràcter de religio sense entrar en l’antitesi que el religare d’ una pot tenir amb el raciocini o metodologia racionalista de l’altra. En contra doncs de la revelacio i de l’ adoctrinament.Proposa un llenguatge de trobada un punt de fussiào de gents nobles i de bona voluntat per gestar el bressol d’ un temps nou.

Autor sense concessions declara avançar sempre fins entendreu tot. "M´apassionaré en l´acció,/

fins que l´entengui.".Es dels qui no tiren la toalla i del qui es pot predir que seguirà mutnat en el seu discurs mentre li quedin betecs que moure. Si li tingues que penjar una definicio a en Ferran Margarit diria d’ ell que esu n poeta cosmogònic encara que a estones es desmarca una mica del gremi poetic " Llegiré els poetes,/ fins que els entengui.". El que té prou clar és que la poesia tè un poder de convocatòria i que fa d’ essència i sintesi de sentiments en els que s’ hi poden retratar força persones.La poesia, la seva també, és part integrant de e la immensitat de la realitat en un planeta finit de la que partla tot elaborant un panflet molt digne per la humiltat humana com contrapunt de la superba de la que va, injustificadament, sobrada.

fins que l´entengui.".Es dels qui no tiren la toalla i del qui es pot predir que seguirà mutnat en el seu discurs mentre li quedin betecs que moure. Si li tingues que penjar una definicio a en Ferran Margarit diria d’ ell que esu n poeta cosmogònic encara que a estones es desmarca una mica del gremi poetic " Llegiré els poetes,/ fins que els entengui.". El que té prou clar és que la poesia tè un poder de convocatòria i que fa d’ essència i sintesi de sentiments en els que s’ hi poden retratar força persones.La poesia, la seva també, és part integrant de e la immensitat de la realitat en un planeta finit de la que partla tot elaborant un panflet molt digne per la humiltat humana com contrapunt de la superba de la que va, injustificadament, sobrada.

Una segona part del llibre en una afegidura hi ha textes dedicats a la dona, a la mare i a la companya que tambe son patria, màtria en diria jo, on l’ amor i el goig del cos nutrici de totes les coses on comencen i acaben va barrejat amb el seu crit penitent transversal en tot el llibre"Ara vaig pels camins,/ escampant una pregària".

La nocio de substancia en Leibniz. Metafisica i individu. JesusRICART

Por YASHUAbcn - July 8th, 2005, 10:56, Categoría: General

El rescat de l’ individu substantiu front a la societat de la ficcio.La nocio de substancia en Leibniz. Metafisica i individu.

Jesus RICART Cosenza 29 juny 2005

Hem abordat la nocio d’ individu i la seva relacio amb el mon que li toca viure i, de retruc, el configura. L’ individu és encara, per mi, la instancia de la que parteixen i acaben les coses. Es l’espai organtizat psiquic i ideològic des del que es fa la lluita per la supervivència, i de pas, és l’ esforç -quan concurreix- per fer un nou mon. Sense individu no hi ha societat encara que si hi ha societats montades sense la diferenciacio inter-individual o sense que es respectin els processos d’ individuacio.

L’ experiència de la tesi que vaig intentar fer valdre en el tema de la perversio de l’ alternativa, com un dels noms de l’ irracional a l’ actualitat, que vaig presentar va acabar en una dicotomia clàssica que se’ m va escapar de les mans, entre individualisme i societisme, no savent defensar que estar en contra del segon no suposa estar a favor de la nocio clàssica de l’ individualisme sota el paràmetre del materialisme capitalista. Del qual nomées cap descartar-se atées que es basa en una escala de valors que vol fer prevaldre el lucre personal en detriment de la desgracia col.lectiva. Hi ha un altra aproximacio a l’ individualisme que m interessa mées i no tè res a veure amb l’ anterior: el del subjecte com monada diferenciada i com amo, relatiu és clar, del seu desti. La magnitut del seu poder per avancar en sobirania és quelcom debatible i en això tenim el neguit teòric i el desig biogràfic.

Sense rescat de l’ individu substantiu com ésser que pensa pel seu compta encoratjat per posar-se en contra de cojuntures momentànies, families d’ ideees i tradicions culturals no hi ha expectativa de cap esplendor futur. Sense individu autoconscient no hi ha porvindre. Em preocupa tornar a la revisio de l’ individu com ens precari en la seva autonomia i vicari dels interessos societaris que l aparten de la seva veritat. La societat ha esdevinngut una entelèquia que va en la seva contra. La realitat de l’ afora va en contra del seu real intim amb el que viu d’ esquenes.

Tot aixo en un temps en que el desig de racionalitzacio minva i la carencia d’ objectius de realitzacio és notòria. L’ impasse actual en una època sense desti compartit del que parlar i, especialment, sense noves teories salvatifiques en les que confiar em fa pensar en una altra època de desertitzacio en el camp de les idees. Eixuts d’esperances conceptuals ens podem emmirallar en algun temps passat en que la produccio de pensament va quedar paralitzada.

Leibniz és una figura de rereforns interessant perque és un autor que marca una fi en el pensament continental europeu, de produccio intelectual continuista abans de donar pasa a una strenua inertia, que es, segons Green, el mateix que es va produir a la Gran Bretagna després de Hume.

és una figura de rereforns interessant perque és un autor que marca una fi en el pensament continental europeu, de produccio intelectual continuista abans de donar pasa a una strenua inertia, que es, segons Green, el mateix que es va produir a la Gran Bretagna després de Hume.

és una figura de rereforns interessant perque és un autor que marca una fi en el pensament continental europeu, de produccio intelectual continuista abans de donar pasa a una strenua inertia, que es, segons Green, el mateix que es va produir a la Gran Bretagna després de Hume.

Trobo una concomitància amb el pensament actual, ententent per actualitat les dues darreres dècades de falta de pensament amb la decepcio teòrica del marxime, forca abans de la caiguda del telo d’ acer, esdeveniment aquest desconectat de la insuficiència previsora del corpus analitic d’ aquell.

En el pensament de Brentano també es recull la constatacio de la decadència de la filosofia moderna després de Leibniz. Aquest mantenia la diferencia de les caracteristiques atributives en el si de la unitat. Dedueix del principi del mon suficient el de la identitat del que és indestriable. Les mònades diferenciades permeten el desmarcament de totes i cvadascuna d’ elles entre elles mateixes. La substancia és un subjecte al qual li venen atribuits, adjudicats o empaltats una sèrie de predicats, sense els quals no seria diferenciable dels altres. En la substancia individuada es troba la rao de tot el que li preocupa, desde que neix fins que mora. La substància es distingeix l’ una de l’ altra per la diferència especifica insensible en base a una llei de continuitat, sense que aquesta insensibilitat sigui desitjable de liquidar, afageixo.

La idea leibnitziana de que l’ éesser humà ho veu tot a través de Deu pero no en Deu és una primera manera de desempellegar-se de la categoria universal d’ una omnipresencia que ha mantingut a la humanitat en la seva infantilitzacio no deixant-lo crèixer cap a una maduracio. Tanmateix questiona la idea d un espirit universal que ho mogui tot, amb la qual cosa torna a posar en la tessitura de l accio humana el seu esdevenidor.

L’ individu postmodern queda abocat a la tessitura de fer-se transcultural i fluent si vol tornar a recuperar la seva nocio de persona humana i –suposadament- racional. Del seu passat gregari queda una servitut acritica -en massa- als rols i guions que les exigències de viure en grup li suposa. La seva reubicacio en el mon en general i en la historia de les categories universals fa indefugible la seva revisio com ens diferenciat, autogestionari i rebel.

Hem abordat la nocio d’ individu i la seva relacio amb el mon que li toca viure i, de retruc, el configura. L’ individu és encara, per mi, la instancia de la que parteixen i acaben les coses. Es l’espai organtizat psiquic i ideològic des del que es fa la lluita per la supervivència, i de pas, és l’ esforç -quan concurreix- per fer un nou mon. Sense individu no hi ha societat encara que si hi ha societats montades sense la diferenciacio inter-individual o sense que es respectin els processos d’ individuacio.

L’ experiència de la tesi que vaig intentar fer valdre en el tema de la perversio de l’ alternativa, com un dels noms de l’ irracional a l’ actualitat, que vaig presentar va acabar en una dicotomia clàssica que se’ m va escapar de les mans, entre individualisme i societisme, no savent defensar que estar en contra del segon no suposa estar a favor de la nocio clàssica de l’ individualisme sota el paràmetre del materialisme capitalista. Del qual nomées cap descartar-se atées que es basa en una escala de valors que vol fer prevaldre el lucre personal en detriment de la desgracia col.lectiva. Hi ha un altra aproximacio a l’ individualisme que m interessa mées i no tè res a veure amb l’ anterior: el del subjecte com monada diferenciada i com amo, relatiu és clar, del seu desti. La magnitut del seu poder per avancar en sobirania és quelcom debatible i en això tenim el neguit teòric i el desig biogràfic.

Sense rescat de l’ individu substantiu com ésser que pensa pel seu compta encoratjat per posar-se en contra de cojuntures momentànies, families d’ ideees i tradicions culturals no hi ha expectativa de cap esplendor futur. Sense individu autoconscient no hi ha porvindre. Em preocupa tornar a la revisio de l’ individu com ens precari en la seva autonomia i vicari dels interessos societaris que l aparten de la seva veritat. La societat ha esdevinngut una entelèquia que va en la seva contra. La realitat de l’ afora va en contra del seu real intim amb el que viu d’ esquenes.

Tot aixo en un temps en que el desig de racionalitzacio minva i la carencia d’ objectius de realitzacio és notòria. L’ impasse actual en una època sense desti compartit del que parlar i, especialment, sense noves teories salvatifiques en les que confiar em fa pensar en una altra època de desertitzacio en el camp de les idees. Eixuts d’esperances conceptuals ens podem emmirallar en algun temps passat en que la produccio de pensament va quedar paralitzada.

Leibniz és una figura de rereforns interessant perque és un autor que marca una fi en el pensament continental europeu, de produccio intelectual continuista abans de donar pasa a una strenua inertia, que es, segons Green, el mateix que es va produir a la Gran Bretagna després de Hume.

és una figura de rereforns interessant perque és un autor que marca una fi en el pensament continental europeu, de produccio intelectual continuista abans de donar pasa a una strenua inertia, que es, segons Green, el mateix que es va produir a la Gran Bretagna després de Hume.

és una figura de rereforns interessant perque és un autor que marca una fi en el pensament continental europeu, de produccio intelectual continuista abans de donar pasa a una strenua inertia, que es, segons Green, el mateix que es va produir a la Gran Bretagna després de Hume.

Trobo una concomitància amb el pensament actual, ententent per actualitat les dues darreres dècades de falta de pensament amb la decepcio teòrica del marxime, forca abans de la caiguda del telo d’ acer, esdeveniment aquest desconectat de la insuficiència previsora del corpus analitic d’ aquell.

En el pensament de Brentano també es recull la constatacio de la decadència de la filosofia moderna després de Leibniz. Aquest mantenia la diferencia de les caracteristiques atributives en el si de la unitat. Dedueix del principi del mon suficient el de la identitat del que és indestriable. Les mònades diferenciades permeten el desmarcament de totes i cvadascuna d’ elles entre elles mateixes. La substancia és un subjecte al qual li venen atribuits, adjudicats o empaltats una sèrie de predicats, sense els quals no seria diferenciable dels altres. En la substancia individuada es troba la rao de tot el que li preocupa, desde que neix fins que mora. La substància es distingeix l’ una de l’ altra per la diferència especifica insensible en base a una llei de continuitat, sense que aquesta insensibilitat sigui desitjable de liquidar, afageixo.

La idea leibnitziana de que l’ éesser humà ho veu tot a través de Deu pero no en Deu és una primera manera de desempellegar-se de la categoria universal d’ una omnipresencia que ha mantingut a la humanitat en la seva infantilitzacio no deixant-lo crèixer cap a una maduracio. Tanmateix questiona la idea d un espirit universal que ho mogui tot, amb la qual cosa torna a posar en la tessitura de l accio humana el seu esdevenidor.

L’ individu postmodern queda abocat a la tessitura de fer-se transcultural i fluent si vol tornar a recuperar la seva nocio de persona humana i –suposadament- racional. Del seu passat gregari queda una servitut acritica -en massa- als rols i guions que les exigències de viure en grup li suposa. La seva reubicacio en el mon en general i en la historia de les categories universals fa indefugible la seva revisio com ens diferenciat, autogestionari i rebel.

Hem abordat la nocio d’ individu i la seva relacio amb el mon que li toca viure i, de retruc, el configura. L’ individu és encara, per mi, la instancia de la que parteixen i acaben les coses. Es l’espai organtizat psiquic i ideològic des del que es fa la lluita per la supervivència, i de pas, és l’ esforç -quan concurreix- per fer un nou mon. Sense individu no hi ha societat encara que si hi ha societats montades sense la diferenciacio inter-individual o sense que es respectin els processos d’ individuacio.

L’ experiència de la tesi que vaig intentar fer valdre en el tema de la perversio de l’ alternativa, com un dels noms de l’ irracional a l’ actualitat, que vaig presentar va acabar en una dicotomia clàssica que se’ m va escapar de les mans, entre individualisme i societisme, no savent defensar que estar en contra del segon no suposa estar a favor de la nocio clàssica de l’ individualisme sota el paràmetre del materialisme capitalista. Del qual nomées cap descartar-se atées que es basa en una escala de valors que vol fer prevaldre el lucre personal en detriment de la desgracia col.lectiva. Hi ha un altra aproximacio a l’ individualisme que m interessa mées i no tè res a veure amb l’ anterior: el del subjecte com monada diferenciada i com amo, relatiu és clar, del seu desti. La magnitut del seu poder per avancar en sobirania és quelcom debatible i en això tenim el neguit teòric i el desig biogràfic.

Sense rescat de l’ individu substantiu com ésser que pensa pel seu compta encoratjat per posar-se en contra de cojuntures momentànies, families d’ ideees i tradicions culturals no hi ha expectativa de cap esplendor futur. Sense individu autoconscient no hi ha porvindre. Em preocupa tornar a la revisio de l’ individu com ens precari en la seva autonomia i vicari dels interessos societaris que l aparten de la seva veritat. La societat ha esdevinngut una entelèquia que va en la seva contra. La realitat de l’ afora va en contra del seu real intim amb el que viu d’ esquenes.

Tot aixo en un temps en que el desig de racionalitzacio minva i la carencia d’ objectius de realitzacio és notòria. L’ impasse actual en una època sense desti compartit del que parlar i, especialment, sense noves teories salvatifiques en les que confiar em fa pensar en una altra època de desertitzacio en el camp de les idees. Eixuts d’esperances conceptuals ens podem emmirallar en algun temps passat en que la produccio de pensament va quedar paralitzada.

Leibniz és una figura de rereforns interessant perque és un autor que marca una fi en el pensament continental europeu, de produccio intelectual continuista abans de donar pasa a una strenua inertia, que es, segons Green, el mateix que es va produir a la Gran Bretagna després de Hume.

és una figura de rereforns interessant perque és un autor que marca una fi en el pensament continental europeu, de produccio intelectual continuista abans de donar pasa a una strenua inertia, que es, segons Green, el mateix que es va produir a la Gran Bretagna després de Hume.

és una figura de rereforns interessant perque és un autor que marca una fi en el pensament continental europeu, de produccio intelectual continuista abans de donar pasa a una strenua inertia, que es, segons Green, el mateix que es va produir a la Gran Bretagna després de Hume.

Trobo una concomitància amb el pensament actual, ententent per actualitat les dues darreres dècades de falta de pensament amb la decepcio teòrica del marxime, forca abans de la caiguda del telo d’ acer, esdeveniment aquest desconectat de la insuficiència previsora del corpus analitic d’ aquell.

En el pensament de Brentano també es recull la constatacio de la decadència de la filosofia moderna després de Leibniz. Aquest mantenia la diferencia de les caracteristiques atributives en el si de la unitat. Dedueix del principi del mon suficient el de la identitat del que és indestriable. Les mònades diferenciades permeten el desmarcament de totes i cvadascuna d’ elles entre elles mateixes. La substancia és un subjecte al qual li venen atribuits, adjudicats o empaltats una sèrie de predicats, sense els quals no seria diferenciable dels altres. En la substancia individuada es troba la rao de tot el que li preocupa, desde que neix fins que mora. La substància es distingeix l’ una de l’ altra per la diferència especifica insensible en base a una llei de continuitat, sense que aquesta insensibilitat sigui desitjable de liquidar, afageixo.

La idea leibnitziana de que l’ éesser humà ho veu tot a través de Deu pero no en Deu és una primera manera de desempellegar-se de la categoria universal d’ una omnipresencia que ha mantingut a la humanitat en la seva infantilitzacio no deixant-lo crèixer cap a una maduracio. Tanmateix questiona la idea d un espirit universal que ho mogui tot, amb la qual cosa torna a posar en la tessitura de l accio humana el seu esdevenidor.

L’ individu postmodern queda abocat a la tessitura de fer-se transcultural i fluent si vol tornar a recuperar la seva nocio de persona humana i –suposadament- racional. Del seu passat gregari queda una servitut acritica -en massa- als rols i guions que les exigències de viure en grup li suposa. La seva reubicacio en el mon en general i en la historia de les categories universals fa indefugible la seva revisio com ens diferenciat, autogestionari i rebel.

Hem abordat la nocio d’ individu i la seva relacio amb el mon que li toca viure i, de retruc, el configura. L’ individu és encara, per mi, la instancia de la que parteixen i acaben les coses. Es l’espai organtizat psiquic i ideològic des del que es fa la lluita per la supervivència, i de pas, és l’ esforç -quan concurreix- per fer un nou mon. Sense individu no hi ha societat encara que si hi ha societats montades sense la diferenciacio inter-individual o sense que es respectin els processos d’ individuacio.

L’ experiència de la tesi que vaig intentar fer valdre en el tema de la perversio de l’ alternativa, com un dels noms de l’ irracional a l’ actualitat, que vaig presentar va acabar en una dicotomia clàssica que se’ m va escapar de les mans, entre individualisme i societisme, no savent defensar que estar en contra del segon no suposa estar a favor de la nocio clàssica de l’ individualisme sota el paràmetre del materialisme capitalista. Del qual nomées cap descartar-se atées que es basa en una escala de valors que vol fer prevaldre el lucre personal en detriment de la desgracia col.lectiva. Hi ha un altra aproximacio a l’ individualisme que m interessa mées i no tè res a veure amb l’ anterior: el del subjecte com monada diferenciada i com amo, relatiu és clar, del seu desti. La magnitut del seu poder per avancar en sobirania és quelcom debatible i en això tenim el neguit teòric i el desig biogràfic.

Sense rescat de l’ individu substantiu com ésser que pensa pel seu compta encoratjat per posar-se en contra de cojuntures momentànies, families d’ ideees i tradicions culturals no hi ha expectativa de cap esplendor futur. Sense individu autoconscient no hi ha porvindre. Em preocupa tornar a la revisio de l’ individu com ens precari en la seva autonomia i vicari dels interessos societaris que l aparten de la seva veritat. La societat ha esdevinngut una entelèquia que va en la seva contra. La realitat de l’ afora va en contra del seu real intim amb el que viu d’ esquenes.

Tot aixo en un temps en que el desig de racionalitzacio minva i la carencia d’ objectius de realitzacio és notòria. L’ impasse actual en una època sense desti compartit del que parlar i, especialment, sense noves teories salvatifiques en les que confiar em fa pensar en una altra època de desertitzacio en el camp de les idees. Eixuts d’esperances conceptuals ens podem emmirallar en algun temps passat en que la produccio de pensament va quedar paralitzada.

Leibniz és una figura de rereforns interessant perque és un autor que marca una fi en el pensament continental europeu, de produccio intelectual continuista abans de donar pasa a una strenua inertia, que es, segons Green, el mateix que es va produir a la Gran Bretagna després de Hume.

és una figura de rereforns interessant perque és un autor que marca una fi en el pensament continental europeu, de produccio intelectual continuista abans de donar pasa a una strenua inertia, que es, segons Green, el mateix que es va produir a la Gran Bretagna després de Hume.

és una figura de rereforns interessant perque és un autor que marca una fi en el pensament continental europeu, de produccio intelectual continuista abans de donar pasa a una strenua inertia, que es, segons Green, el mateix que es va produir a la Gran Bretagna després de Hume.

Trobo una concomitància amb el pensament actual, ententent per actualitat les dues darreres dècades de falta de pensament amb la decepcio teòrica del marxime, forca abans de la caiguda del telo d’ acer, esdeveniment aquest desconectat de la insuficiència previsora del corpus analitic d’ aquell.

En el pensament de Brentano també es recull la constatacio de la decadència de la filosofia moderna després de Leibniz. Aquest mantenia la diferencia de les caracteristiques atributives en el si de la unitat. Dedueix del principi del mon suficient el de la identitat del que és indestriable. Les mònades diferenciades permeten el desmarcament de totes i cvadascuna d’ elles entre elles mateixes. La substancia és un subjecte al qual li venen atribuits, adjudicats o empaltats una sèrie de predicats, sense els quals no seria diferenciable dels altres. En la substancia individuada es troba la rao de tot el que li preocupa, desde que neix fins que mora. La substància es distingeix l’ una de l’ altra per la diferència especifica insensible en base a una llei de continuitat, sense que aquesta insensibilitat sigui desitjable de liquidar, afageixo.

La idea leibnitziana de que l’ éesser humà ho veu tot a través de Deu pero no en Deu és una primera manera de desempellegar-se de la categoria universal d’ una omnipresencia que ha mantingut a la humanitat en la seva infantilitzacio no deixant-lo crèixer cap a una maduracio. Tanmateix questiona la idea d un espirit universal que ho mogui tot, amb la qual cosa torna a posar en la tessitura de l accio humana el seu esdevenidor.

L’ individu postmodern queda abocat a la tessitura de fer-se transcultural i fluent si vol tornar a recuperar la seva nocio de persona humana i –suposadament- racional. Del seu passat gregari queda una servitut acritica -en massa- als rols i guions que les exigències de viure en grup li suposa. La seva reubicacio en el mon en general i en la historia de les categories universals fa indefugible la seva revisio com ens diferenciat, autogestionari i rebel.